La mort també era un
esdeveniment molt important al context de la família grega i cadascuna de les
ciutats tenia la seua festa pròpia dels morts, a més, alguns funerals tenien
una particular importància cívica i nacional com eren els dels ciutadans morts
a la guerra on totes les restriccions en altres soterraments eren alçats i
inclús les dones podien participar en la processó fúnebre. La pràctica més
estesa a la Grècia clàssica era el soterrament per inhumació, encara que també
es practicava la incineració; a més, el fet de no poder soterrar un parent
consistia en un càstig molt sever i, per això, hi havia un gran interès en
recuperar els cossos dels familiars morts en guerres. Els parents,
principalment els fills, estaven obligats a fer-se càrrec de les despeses del
funeral.
Les dones més pròximes al difunt s’encarregaven de
preparar el cos: banyar-lo, ungir-lo amb oli i decorar-lo amb corones, cintes i
joies. Al dia següent el difunt s’exposava en
la seua casa amb la finalitat de confirmar la mort i donar lloc als laments per
part dels seus familiars i amics; inclús existien unes ploraneres professionals
que la família contractava per a desenvolupar el lament funerari. Al tercer
dia, abans de l’eixida del sol, el difunt era conduit en processó al
seu lloc de sepultura. Allí, a la necròpolis (νεκρόπολις), era depositat, se purificava
la terra i es feien libacions. La tomba fixava el lloc del mort i de les
ofrenes, libacions, sacrificis i banquet els dies tercer, novè i trenta després
dels funerals. Una vegada acabat el soterrament, els parents tornaven a casa i
rendien el dol amb un vas amb aigua lustral a la porta com a senyal per a
indicar la contaminació religiosa que la mort havia portat a la casa, a més,
apagaven el foc i encenien un nou també per a esborrar la contaminació.
Quan una persona moria es creia que la seua ànima es
separava del seu cos i iniciava un viatge cap al més-enllà acompanyada per el
déu Hermes fins a la ribera del riu Estígia. Aquest riu era la frontera del no
retorn, és a dir, separava el món dels vius i dels morts i, tant sols podia ser
travessat per mitjà de la barca de Caront, el barquer dels morts. Per a
realitzar la travessia calia pagar-li al barquer, per això, a la cerimònia de
soterrament els familiars col·locaven dins de la boca del mort un òbol (moneda
de menor valor dins del sistema monetari) per a que qualsevol home pogués pagar
el barquer encara que fora pobre. Una vegada acabada la travessia, l’ànima
desembarcava als Prats Asfòdels, que era una altra part del inframón situada
davant del palau d’Hades i Persèfone, els déus que governaven el món dels
morts. A la porta es trobava Cèrber, el mitològic gos de tres caps que vigilava
que cap ànima pogués sortir ni cap viu entrar. Davant aquestes divinitats
l’ànima era jutjada per tot el que havia fet durant la seua vida i segons el
judici era enviada al Tàrtar, un espai que no es pot mesurar i un lloc de
confusió, o als Camps Elisis, un lloc feliç i amè. Una vegada dictada la
sentència, l’ànima bevia aigual de la font Lete, la font de l’oblit,
on perdia tot record de la seua vida anterior.
La barca de Caront, Josep Benlliure
Comentarios
Publicar un comentario